Richmond

El dissabte 7 de maig, vaig despertar-me sobre les 5-5’30 de la matinada, com m’estava costant tornar a dormir, em vaig posar a llegir una estona i ja no vaig poder aclucar l’ull, en aquella hora estava plovent pero cap a les 9 del matí ja estava bastant destapat , així que vaig decidir mantener la meva intenció de visitar Richmond, un poblet a una mitja hora de Londres  en tren del que m’havien parlat molt bé.

El més característic i visitat de Brighton és el seu grandiós Park, Richmond Park,  que corona el poble i al que s’hi  accedeix costa amunt per un carrer ple de encantadores botigues  i petits restaurants i cafés… a banda i banda. La resta del poble té el mateix caire encisador gràcies a les nombroses botigues, restaurants, bars…i  alguns dels mercats que s’hi monten els caps de setmana.

Fashion week: Covent Garden (nit de compres especial al 20% de descompte), descobrint Angel, mercat vintage i Old Spitalfiels market.

Sembla que aquesta setmana passada ha estat marcada per la moda. Per començar ha estat el tema tractat a classe durant tota la setmana, una mica més curta del habitual ja que el dilluns 2 va ser festiu a Londres.

Dijous 5 de maig, vaig veure per internet que hi havia un event a Covent Garden, 20% de descompte en la majoria de botigues de la zona, música, pica-pica…., que no em volia perdre, no tant per les compres, que ja us avanço que van ser nules, sino per veure quin ambient s’hi respirava.

Cadascún dels carrers i carrerons de Covent Graden estava decorat amb banderes, “bunting” en diuen els anglesos d’aquest tipus específic de decoració amb banderetes triangulars que penjen dels carrers, i en totes les botigues hi havia cartells de Seven Dials, empresa que organitzava el event, i on primer de tot havies d’anar per inscriure’t i que et donessin un fulletó que contenia el llistat de botigues que estaven adherides a la oferta del 20% de descompte.

Estava plenissim de gent que entrava i sortia de les botigues i gent fora dels pubs gaudint de les seves begudes. Dins les botigues, oferien copes de cava, pica-pica…i en algunes fins i tot havien contractant un Dj que amenitzaba la tarda de compres. També pels carrers  i havia músics…tot plegat, juntament amb les bones temperaturas que estem tenint, propiciava el poder gaudir de una tarda-nit realment diferent i molt agradable.

Divendres, vaig decidir anar a donar una volta pels voltants de l’ estació de metro Angel, barri del que havia sentit a parlar i que feia temps que volia visitar pero per una o altraraó  encara no havia pogut fer-ho.

Angel, està situada entre els barris de Islinghton i Pentonville i sobretot el carrer principal, encara que n’hi ha alguns de secundaris, està ple de botiguetes, la majoria de roba vintage, així com també molts bars, restaurants, pubs…Com feia molt bona temperatura, la gent estava sopant o prenent algo en les terrasses dels restaurants o fora els pubs, hi havia per tant una gran animació.

Després de recorrer Upper Street i alguns dels carrerons colindants, vaig decidir anar baixant en direcció Regent’s Park, així doncs vaig agafar Pentonvile Road fins la enorme estació de King’s Cross i Sant Pancras, nucli important de comunicació i nexe amb altres ciutats europees per continuar per Euston Road fins Regent’s Park. Allí vaig seguir caminant una mica més fins Baker Street on vaig agafar el metro per tornar a casa.

Diumenge havia pensat en visitar un dels famosos mercats de Londres pendents, Old Spitafiels Market. Per casualitat, vaig consultar el Time out i vaig veure que el mateix diumenge hi havia un mercat Vintage bastant aprop de Angel.

Vaig agafar el metro amb la intenció primer de baixar a la parada de Liverpool i anar al mercat de Old Spitalfiels, pero algunes de les línies no estaven operatives i no paraven en les estacions que volia, no hi havia manera d’arribar a Liverpol amb metro i vaig haver d‘improvitzar la ruta. Finalment doncs vaig decidir anar primer a Angel, on s’hi podía arribar fent alguns canvis de línia i anar en primer lloc al mercat Vintage per després anar caminant fins a l’altre, hi havia un bona caminada pero així tenia la oportunitat de veure una altra part de Londres.

Al final com diuen “ No hay mal que por bien no valga” i crec que el fet que el metro no funcionés em va permetre descubrir altres llocs força interessants.

La visita al mercat vintage costava 4 lliures, després de pagar-les i que em marquessin vaig accedir a la primera planta del Hall on hi havia un munt de paradetes on s’exposaven vestits, jaquetes, faldilles, llenceria, sabates, joies, barrets…d’époques passades, es pot dir que era com estar en una altra época, la de la meves àvies en la seva joventut. Per descomptat, en cada detall per insignificant que fós s’hi reflectia aquest retorn als 30-40-50-60’ desde la música ambiental que s’hi podía escoltar fins les dependentes que anaven vestides de cap a peus obviament amb aquest estil vintage. També moltes de les assistents, la majoria dones pero també algún home i nens, anaven vestides amb aquest toc retro-vintage.

Després de regirar cadascuna de les peces exposades, no vaig trobar res que m’atrevís a posar-me sense sentir-me disfressada, una cosa és que m’agradi certa roba d’estil vintage i l’altra que em vesteixi com si visqués en aquesta época passada que ni tant sols he viscut.

Serà que no sóc prou “fashion” o “trendy” per vestir aquest vintage tan vintage…!

El cert és que sigui com sigui, va ser una molt bona experiència i el millor de tot va ser que en una de les sales adjacents hi havia una espècie de “Tea room” on hi havien taules plenes de gent degustant alguns dels dolços, begudes… que una dependenta els servia i de cop i volta tres noies vestides amb total estil pin-up enfront d’uns microfons es van posar a cantar i ballar. Va ser un moment realment com extret d’un altra época.

Em va recordar una mica la mítica escena de la Marilyn Monroe cantant el “Happy Birthday Mr President” al president Kennedy.

En fi, va ser com estar en una escena de rodatge d’una pel.lícula d’ época, del tot subrrealista pero molt interessant!

Ara quan vegi un mercat Vintage no dubtaré en visitar-lo, potser algún dia m’acabo atrevint a vestir aquestes peçes de roba…

Després vaig anar al mercat de Old Spitalfields, on també hi havia parades d’estil vintage pero no d’époques tan passades, és a dir, un vintage diría que més portable, i d’altres parades de roba i accesoris més actuals, de menjar…

La veritat és que el merca és enorme i m’atreviria a dir que s’hi pot trobar gairebé de tot.

Brighton

Brighton és una de les ciutats costaneres que volia visitar i aprofitant que aquest dies de Setmana  Santa estava fent un temps del tot estiuenc, hem arribat als 27 ºC i crec que per primera vegada en la meva vida m’he posat xancles, bikini i tirants al mes d’Abril, increíble! vaig decidir fer una escapada per visitar la ciutat i les seves platges.

Sembla pero, que aquesta setmana hem tornat a les temperaturas normals per la època, la primavera amb els seus incesants canvis de temps ha tornat de nou a visitar-nos.  He fet bé de no guardar encara l’abric i algún que altre jersei perquè molt em temo que encara els necesitaré.

Brighton està tan sols a una hora i poc més de Londres en tren, aixi que vaig organizar una visita d’un dia, a la que en principi s’havia apuntat la Galy també, pero per casualitats de la vida o malentesos no ens vam trobar a la estació, vam estar esperant en sortides diferents i per caprici del destí o mala sort, les dues ens vam quedar sense credit en els nostres respectius móbils per poder-nos trucar.

Així doncs després de buscar-nos durant una hora sense éxit, jo vaig decidir anar-hi sola, doncs ja m’havia fet a la idea i no volia perdre la oportunitat, a més no teniem possibilitat de localitzar-nos.

La veritat és que la platja de Brigton no té res a envejar a les nostres increíbles platges de per exemple la Costa Brava. El que si que em va sorprendre és que es tracta d’una platja de pedres, i quan dic pedres no em refereixo a les pedretes que podem trobar en algunes platges de Catalunya, sino pedres d’unes dimensions bastant més grans, per tant no podem dir que sigui massa cómoda per estar-hi estirat gaire estona pero jo, no sé si eren les ganes de gaudir d’un dia de sol i platja, vaig estar-m’hi ben bé dues hores o dues hores i mitja.

L’altra cosa que em va sorprendre  és que a diferencia de les platges d’Espanya i altres paisos europeus no vaig veure a cap noia fent top-less. Precisament em xoca perquè UK crec que és un país amb una mentalitat bastant oberta, suposo que ajuda el fet de ser un país que ha rebut una elevada immigració desde fa anys i per tant  on s’hi congreguen una increíble diversitat de cultures pel qual estàn bastant acostumats als contrastos i solen seguir el seu lema: “viu i deixa viure”. Per altra banda, Brighton no crec que sigui una ciutat més puritana  o amb una mentalitat més tancada que Londres o altres ciutats més grans perquè si una cosa hi abunda són les referències gays, un dels seus reclams turístics.

Deixant de banda el tema i les platges que no són res de l’altre món, el que si que em va encantar és el munt de botiguetes exclusives, bars, pubs i restaurants que es concentren en el seu centre turístic i la gran animació que omple els seus carrers, pubs…on sovint s’hi pot trobar música en directe de tot tipus per amenitzar un dinar, sopar o una cervessa amb amics, parella…

Vaig donar una volta pel museu d’art de Brighton i el parc que l’envolta i vaig recorre cadascún dels seus múltiples carrerons i places.

Vaig quedar-me amb les ganes de gaudir d’una tarda-nit en una de les fantàstiques terrasses d’aquesta animada ciutat, pero ja he quedat en tornar-hi un cap de setmana.