Brighton

Brighton és una de les ciutats costaneres que volia visitar i aprofitant que aquest dies de Setmana  Santa estava fent un temps del tot estiuenc, hem arribat als 27 ºC i crec que per primera vegada en la meva vida m’he posat xancles, bikini i tirants al mes d’Abril, increíble! vaig decidir fer una escapada per visitar la ciutat i les seves platges.

Sembla pero, que aquesta setmana hem tornat a les temperaturas normals per la època, la primavera amb els seus incesants canvis de temps ha tornat de nou a visitar-nos.  He fet bé de no guardar encara l’abric i algún que altre jersei perquè molt em temo que encara els necesitaré.

Brighton està tan sols a una hora i poc més de Londres en tren, aixi que vaig organizar una visita d’un dia, a la que en principi s’havia apuntat la Galy també, pero per casualitats de la vida o malentesos no ens vam trobar a la estació, vam estar esperant en sortides diferents i per caprici del destí o mala sort, les dues ens vam quedar sense credit en els nostres respectius móbils per poder-nos trucar.

Així doncs després de buscar-nos durant una hora sense éxit, jo vaig decidir anar-hi sola, doncs ja m’havia fet a la idea i no volia perdre la oportunitat, a més no teniem possibilitat de localitzar-nos.

La veritat és que la platja de Brigton no té res a envejar a les nostres increíbles platges de per exemple la Costa Brava. El que si que em va sorprendre és que es tracta d’una platja de pedres, i quan dic pedres no em refereixo a les pedretes que podem trobar en algunes platges de Catalunya, sino pedres d’unes dimensions bastant més grans, per tant no podem dir que sigui massa cómoda per estar-hi estirat gaire estona pero jo, no sé si eren les ganes de gaudir d’un dia de sol i platja, vaig estar-m’hi ben bé dues hores o dues hores i mitja.

L’altra cosa que em va sorprendre  és que a diferencia de les platges d’Espanya i altres paisos europeus no vaig veure a cap noia fent top-less. Precisament em xoca perquè UK crec que és un país amb una mentalitat bastant oberta, suposo que ajuda el fet de ser un país que ha rebut una elevada immigració desde fa anys i per tant  on s’hi congreguen una increíble diversitat de cultures pel qual estàn bastant acostumats als contrastos i solen seguir el seu lema: “viu i deixa viure”. Per altra banda, Brighton no crec que sigui una ciutat més puritana  o amb una mentalitat més tancada que Londres o altres ciutats més grans perquè si una cosa hi abunda són les referències gays, un dels seus reclams turístics.

Deixant de banda el tema i les platges que no són res de l’altre món, el que si que em va encantar és el munt de botiguetes exclusives, bars, pubs i restaurants que es concentren en el seu centre turístic i la gran animació que omple els seus carrers, pubs…on sovint s’hi pot trobar música en directe de tot tipus per amenitzar un dinar, sopar o una cervessa amb amics, parella…

Vaig donar una volta pel museu d’art de Brighton i el parc que l’envolta i vaig recorre cadascún dels seus múltiples carrerons i places.

Vaig quedar-me amb les ganes de gaudir d’una tarda-nit en una de les fantàstiques terrasses d’aquesta animada ciutat, pero ja he quedat en tornar-hi un cap de setmana.